Patufet - Organyá

 

Cartel en un parque de Organyá. 2017


En Patufet


Hi havia una vegada, en un poble de pagès, un pare i una mare que van tenir un fill, 
que no feia més de mig pam, i era tan menut i petitet que li deien Patufet. 
Era molt eixerit i no parava mai quiet.

Un dia la seva mare necessitava safrà i en Patufet es va posar 
tan pesat demanant d'anar-lo a comprar, que al final la mare 
li va donar un dineret i li va deixar anar.
Perquè no el trepitgessin de tan petit com era, 
anava pel carrer cantant una cançó tan fort com podia:

> *Patim, patam, patum,*
> *homes i dones del cap dret,*
> *patim, patam, patum,*
> *no trepitgeu en Patufet.*

El botiguer es va quedar ben parat en sentir una veueta que cridava: 
vull una paperina de safrààà! Una vegada i una altra mirava i no veia ningú a la botiga; 
finalment, el va descobrir sota el dineret i li va poder vendre el safrà.

Quan la mare va haver acabat de fer l'arròs li volia portar el dinar al pare, 
que estava treballant al camp, i en Patufet va tornar a insistir 
que li deixés dur a ell. Així que la mare li va donar un cistell amb el dinar i el va deixar marxar.
Vet aquí que mentre hi anava va començar a ploure a bots i a barrals. 
Veient aquella tempesta tan gran, en Patufet va córrer a aixoplugar-se sota una col. 
I s'hi estava tan bé que s'hi va adormir.

Al cap d'una estona, quan la tempesta ja havia passat i en Patufet encara dormia, 
va passar un bou que, veient aquella col tan esponerosa, 
va obrir la boca i es va empassar de cop la col, el cistell i en Patufet.

Quan van veure que no apareixia, els seus pares el van anar a buscar, espantats. Cridaven ben fort: Patufeeet, on eeets? I ni rastre del menut, fins que al cap de molta estona d'insistir-hi 
es va sentir una veueta llunyana que deia:

> *Sóc a la panxa del bou,*
> *que no hi neva ni hi plou!*
> *Quan el bou farà un pet,*
> *sortirà en Patufet.*

En sentir allò, els pares van començar a donar cols al bou per a menjar, 
i la bèstia es va anar inflant i inflant, fins que de sobte va fer un pet i va sortir en Patufet disparat. 
Tots es van abraçar contents i va venir un gos i va trobar un gat i aquest conte s'ha acabat.




En Patufet (Garbancito)

Había una vez, en un pueblo de payeses, un padre y una madre que tuvieron un hijo que no medía más de medio palmo, y era tan menudo y pequeñito que le llamaban Patufet. Era muy espabilado y no paraba nunca quieto.

Un día su madre necesitaba azafrán y Patufet se puso tan pesado pidiendo ir a comprarlo, que al final la madre le dio una monedita y le dejó ir. Para que no lo pisaran por lo pequeño que era, iba por la calle cantando una canción tan fuerte como podía:

*Patim, patam, patum,*
*hombres y mujeres con la cabeza erguida,*
*patim, patam, patum,*
*no piséis a Patufet.*

El tendero se quedó muy sorprendido al oír una vocecita que gritaba: ¡quiero un sobrecito de azafrááán! Una y otra vez miraba y no veía a nadie en la tienda; finalmente, lo descubrió debajo de la monedita y le pudo vender el azafrán.

Cuando la madre terminó de hacer el arroz, quería llevarle la comida al padre, que estaba trabajando en el campo, y Patufet volvió a insistir en que le dejase llevarla a él. Así que la madre le dio un cesto con la comida y le dejó marchar. Sucedió que mientras iba de camino empezó a llover a cántaros. Al ver aquella tormenta tan grande, Patufet corrió a refugiarse bajo una col. Y se estaba tan bien que se quedó dormido.

Al cabo de un rato, cuando la tormenta ya había pasado y Patufet aún dormía, pasó un buey que, viendo aquella col tan espléndida, abrió la boca y se tragó de golpe la col, el cesto y a Patufet.

Cuando vieron que no aparecía, sus padres fueron a buscarlo, asustados. Gritaban muy fuerte: ¡Patufeeet, ¿dónde estááás?! Ni rastro del pequeño, hasta que después de mucho rato insistiendo se oyó una vocecita lejana que decía:

*¡Estoy en la panza del buey,*
*donde ni nieva ni llueve!*
*Cuando el buey se tire un pedo,*
*saldrá Patufet.*

Al oír aquello, los padres empezaron a dar coles al buey para comer, y la bestia se fue hinchando e hinchando, hasta que de repente se tiró un pedo y Patufet salió disparado. Todos se abrazaron contentos y vino un perro y encontró a un gato y este cuento se ha acabado.
*-*






Comentarios

Entradas populares de este blog

JL BORGES - Sobre "No nos une el amor sino el espanto"

Paco Urondo, un poema

La foto soviética de Berlín 1945